Una estona de conte

Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona de setembre-octubre de 2016

Diuen que hi havia dues cosines que no eren gaire de vida, només comptaven les cullerades que els faltaven per acabar-se la sopa, però quan la seva padrina els explicava el conte del Ferreret, les seves boques badaven com les dels pollets; els seus ulls s’obrien a més no poder, i la pobra dona posava en joc la seva creativitat per alimentar els cossos i les memòries de les seves nétes.

Tamé hi havia un pare que els diumenges al matí, ben aviat, a vegades fins i tot abans que la mare s'aixequés a fer feina, notava al llit el cos bellugadís de la nena amb ganes d’històries que li obrissin un món de valors en joc. Ella encara ara hi pensa, però no aconsegueix recordar-ne gaire cosa, més enllà que n’hi havia algunes que s’assemblaven a les de la padrina obre-gana. Quan ara explica un conte a la seva filla, sap que, encara que ho volgués, no seria mai inventat del tot per ella mateixa.

 
Però aquesta mare, que havia estat escoltadora de contes i que ara n’explica ella, ha de seguir buscant aliment per a la seva imaginació i un dia descobreix l’editorial Piscina, un petit oceà, que tira endavant el tarragoní Joan Rioné. Quan llegeix Formigues a la cuina pensa que aquest també era com els que li explicaven fa molts anys a ella, i que, superant la por als insectes, tampoc hauria volgut que ningú fes fora les formigues! 

 
Com que avui no costa gaire assabentar-se d’algunes coses, la contista sap que Rioné, que és qui escriu les històries de Piscina, també s’encarrega de buscar a la vora els il·lustradors i procura que tot el procés fins que el llibre està acabat sigui ben tarragoní. Pel que també diu en una entrevista que li van fer a aquesta mateixa revista, es veu que fa molts anys que es dedica al teatre per a nens però deu trobar que algunes històries les ha de deixar escrites en forma de conte, i després també va pels llocs representant-los.

 
Si ara hi parlés, aquesta mare que també voldria escriure historietes, li preguntaria si no creu que hauria de buscar alguna distracció per al Claudi, el protagonista d’Una cosa tan petita que cap a la butxaca dels pantalons, per fer-li menys nostàlgica l’espera. I voldria saber si ell i l’il·lustradora Mar Borrajo van fer el llibre Carrer del mar sent tripulació d’una barca de pescadors, o potser viatjant en un gran transantlàntic. Creu que el devien fer un tros a cada lloc i que el van acabar en terra ferma, on van rebre premis i recomanacions per aquesta obra. 

 
En total, a Piscina un petit oceà, que va començar fa cinc anys, de moment tenen una desena de llibres encara no, que han rebut diversos reconeixements, com Un mitjó diferent a cada peu, Premi de la Crítica Serra d’Or infantil 2015. Amb les seves històries obertes i suggerents que qualsevol podria acabar d’omplir al seu gust, ja hi ha mitja feina feta a l’hora de defensar la utilitat dels contes (dels infantils i dels que no ho són tan): creativitat, temps i intercanvi. No és res nou, però a vegades va bé refrescar la memòria.