dimecres, 2 de novembre del 2016

Nit de premis: El veger de l’amat i el lliurament dels XXXVI Premis Baix Camp per a Joves

Montse Germán i Ferran Pisà a El verger de l'amat
Seuen a qualsevol seient esperant que els cridin a l’escenari, encara amb alguna incògnita per desvetllar sobre quin ha de ser el seu paper, aquest divendres 28 d'octubre al Centre de Lectura de Reus. Una d’ells, valenta, abans de començar es fa una foto amb els seus pares, “hem vingut a celebrar-ho”, i després tots tres es resignen a esperar-se una estona més: és el preu que s’ha de pagar per ser un dels guardonats (ja se sap que els premis sempre es donen al final).

Paraules escrites per Ramon Llull diuen que al segle XIII començaran a escampar-se uns minuts més endavant per la sala. L’actriu que els posa veu al recital El verger de l'amatMontse Germán, ha passat per entre el pati de butaques acompanyada del guitarra que li fa de barca, Ferran Pisà, en aquest recital arriscat. Alguns notem que és l’actriu que va protagonitzar Laberint d’ombres, una antiga sèrie de TV3, i ens hipnotitzem seguint-li els dits quan es toca als cabells, fent productiva cada pausa, amb el gest ben assajat. I així, amb una entonació afectada fins al punt just i posada en el paper difícil de transmetre uns poemes que podrien deixar-nos al límit de caure en l’avorriment per repetició, és com si cregués de veritat en l’amor que pregonen ella i guitarra, i tots dos fins i tot se senten capaços d’obviar la música de fons que acompanya alguna altra activitat del  Centre de Lectura i les irrupcions de públic que a mig recital encara ha d’omplir cadires buides a primera fila. Els assistents han estat conduits pels alts i baixos d’una relació amorosa i potser han agrait la substitució de la conjunció  e dels textos originals de Llull per la i d’avui (o és que només cal haver viscut una mica per entendre el Llibre d’amic e amat: Què és amor? / servitud o llibertat?) encara que en general el text adaptat conservi les paraules originals.

El grup Attitude
És un encert, també, que el grup Attitude, d’estudiants de Batxillerat d’Espectacle de l’Institut Jaume I de Salou, ens acompanyi en aquest acte de lliurament de premis, aprofitant les transicions per ensenyar-nos la seva il·lusió per la interpretació. Al final són guardonats Eva Vilarrasa, amb el Premi Antoni de Bofarull de Narrativa; Montserrat Bastons amb el Premi Gabriel Ferrater de Poesia, i Glòria Coll i Enric Garcia Jardí reben accèssits del Josep Maria Gort i Sardà d’Assaig breu. Fins ara, Òmnium Baix Camp, i en gran part gràcies al voluntariat, ha tirat endavant trenta-sis edicions del certamen que ajuda els joves escriptors a publicar el que moltes vegades és la seva primera obra. Ja fa vuit anys, que també vaig tenir el regal de ser una de les premiades en poesia, un vespre com aquest en una celebració que a més ha sabut renovar el seu format.

Guardonats, organización i jurat dels Premis


dilluns, 26 de setembre del 2016

Un déu al títol


Agafo aquest llibre amb la paraula déu al títol i corro cap a la dedicatòria que m’hi ha deixat Teresa Costa-Gramunt. Quina enveja, fer un viatge al Brasil; per no perdre’m de vista ni un segon la identitat laica que em crec de moment, em repeteixo que tot el que és a prop del misticisme em queda molt lluny. He de parar el carro i posar ordre. Costa-Gramunt investiga les rel·ligions amb interès antropològic i empatia, i amb aquests poemes i proses poètiques a vegades les explica de la manera més senzilla: “Diuen els vells de la tribu que Jurupari fou concebut d’una verge”1.

Al Brasil tot va ser nou i, alhora, antiquísssim, però, sobretot, colpidor. Si ho volem, els viatges ens revel·len la manera que tenim de ser al món, em sembla extreure del pròleg. I la poesia diu la manera com ens hi escrivim, en aquest món. Teresa Costa-Gramunt, discreta, va contemplar l’espectacle de la vida aliena que es dóna al Brasil i en va treure el que li va plaure, connectant coneixements i inquietuds que ja tenia amb els que se li anaven obrint, condicionada per les escales que feia en el viatge: “La llum capvespral, amb dits de rosa, / pinta tènues clarors a la badia de Guanabara.”2; però també “Les veig, Jurupari, / només girant el cap. / Barraques de fusta, / piràmides de xapa, / temples de pobresa / on s’encenen magres llums.”3. Sense massa concessions a la temptació de fer-ho florir tot, a partir de la bellesa de les vistes, amb les paraules justes per fer-nos-en venir ganes, però incloent un glossari al final del llibre per guiar-nos en la immensitat de conceptes que ella també ha anat coneixent.

Els capítols amb què ha dividit el poemari, del qual ja se n'ha publicat la segona edició, sovint també coincideixen amb les visites turístiques de descoberta del territori i de la gent en un quadern poètic de viatge que serà perdurable, però també ressegueixen la cerca entre la documentació interna que l’autora ja tenia sobre les rel·ligions. I els dos viatges es confonen, ja des de la matinada de juliol que l’autora va aterrar a Sao Paulo. Llàstima que no tinguem més finestres, en el trajecte, per guaitar-hi, a través del que queda plasmat en aquesta guia emocional. Sort que el Brasil encara hi serà: “Passen un, dos, cinc segles / i en cada viatger / es produeix la mateixa meravella”4.


1 De “Quan Jurupari era déu”.
2 De “Primera visió de Río”.
3 De “Favelas”.
4 De "Primera visió de Rio".


 

dilluns, 12 de setembre del 2016

Una estona de conte

Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona de setembre-octubre de 2016

Diuen que hi havia dues cosines que no eren gaire de vida, només comptaven les cullerades que els faltaven per acabar-se la sopa, però quan la seva padrina els explicava el conte del Ferreret, les seves boques badaven com les dels pollets; els seus ulls s’obrien a més no poder, i la pobra dona posava en joc la seva creativitat per alimentar els cossos i les memòries de les seves nétes.

Tamé hi havia un pare que els diumenges al matí, ben aviat, a vegades fins i tot abans que la mare s'aixequés a fer feina, notava al llit el cos bellugadís de la nena amb ganes d’històries que li obrissin un món de valors en joc. Ella encara ara hi pensa, però no aconsegueix recordar-ne gaire cosa, més enllà que n’hi havia algunes que s’assemblaven a les de la padrina obre-gana. Quan ara explica un conte a la seva filla, sap que, encara que ho volgués, no seria mai inventat del tot per ella mateixa.

 
Però aquesta mare, que havia estat escoltadora de contes i que ara n’explica ella, ha de seguir buscant aliment per a la seva imaginació i un dia descobreix l’editorial Piscina, un petit oceà, que tira endavant el tarragoní Joan Rioné. Quan llegeix Formigues a la cuina pensa que aquest també era com els que li explicaven fa molts anys a ella, i que, superant la por als insectes, tampoc hauria volgut que ningú fes fora les formigues! 
 
Com que avui no costa gaire assabentar-se d’algunes coses, la contista sap que Rioné, que és qui escriu les històries de Piscina, també s’encarrega de buscar a la vora els il·lustradors i procura que tot el procés fins que el llibre està acabat sigui ben tarragoní. Pel que també diu en una entrevista que li van fer a aquesta mateixa revista, es veu que fa molts anys que es dedica al teatre per a nens però deu trobar que algunes històries les ha de deixar escrites en forma de conte, i després també va pels llocs representant-los.
 
Si ara hi parlés, aquesta mare que també voldria escriure historietes, li preguntaria si no creu que hauria de buscar alguna distracció per al Claudi, el protagonista d’Una cosa tan petita que cap a la butxaca dels pantalons, per fer-li menys nostàlgica l’espera. I voldria saber si ell i l’il·lustradora Mar Borrajo van fer el llibre Carrer del mar sent tripulació d’una barca de pescadors, o potser viatjant en un gran transantlàntic. Creu que el devien fer un tros a cada lloc i que el van acabar en terra ferma, on van rebre premis i recomanacions per aquesta obra. 
 
En total, a Piscina un petit oceà, que va començar fa cinc anys, de moment tenen una desena de llibres encara no, que han rebut diversos reconeixements, com Un mitjó diferent a cada peu, Premi de la Crítica Serra d’Or infantil 2015. Amb les seves històries obertes i suggerents que qualsevol podria acabar d’omplir al seu gust, ja hi ha mitja feina feta a l’hora de defensar la utilitat dels contes (dels infantils i dels que no ho són tan): creativitat, temps i intercanvi. No és res nou, però a vegades va bé refrescar la memòria. 
 

dimecres, 20 de juliol del 2016

Refugiar-se

Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona de juliol-agost de 2016.


Llegeixo a la premsa que un tal Dani Karavan va ser el primer estranger en rebre un Premi Nacional de Cultura, en la darrera edició dels premis que es va dur a terme a Tarragona aquest mes de juny. A pocs mitjans s’esplaien per aclarir els motius d’aquest premi, més enllà de ser el desencadenant de la paraula “refugiats” als titulars. Karavan és un escultor israelià que va elaborar un Memorial en honor a Walter Benjamin a Portbou. En recollir el guardó a Tarragona per aquesta obra, va clamar contra l’ocupació de  terres palestines, per viure tots en pau i llibertat, i contra la crisi dels refugiats. 

Aquesta cerimònia de lliurament de premis em dóna peu a parlar sobre l’obra teatral d’una tarragonina, Lurdes Malgrat, que el 2011 publicava Refugiats a la col·lecció Off Cartell, sota la direcció de l’escriptor Albert Mestres. Ja m'he adonat que, per enllaçar l'encapçalament de l'article amb el llibre, m'hauria anat més bé si la “crisi humanitària” de què parla fos la de persones que s’han de traslladar d’un país a un altre fugint de conflictes armats que els han destrossat la vida tal i com la coneixien; que els de Lurdes Malgrat són un altre tipus de refugiats. Ho són vivint al seu lloc d'origen, i els entenem perquè l'entorn de la ciutat també se’ns transforma no sabem com i busquem recer en els llocs coneguts mentre encara hi són. Els esdeveniments es precipiten, la gent que coneixem a vegades no la coneixem tant com ens pensàvem.

“Les persones es refugien, sí, com els refugiats d’una guerra, com els refugiats de la vida. No s’amaguen. Es refugien”, ho diu un dels personatges al “Segon temps” d’aquesta obra que es divideix en tres grans blocs. Se’ns presenten en decadència, després de la construcció d’una avinguda que separa el barri del mar, i només amb un flaix back entenem d’on vénen. Són artistes víctimes del temps, d’un progrés que, irònicament, els ha convertit en captaires. El tercer temps ens torna a portar al present, novament amb la plaça de la ciutat i la font com a protagonistes plens de simbolisme i aparentment estàtics. Juntament amb la música sortida d’un violí tocant la Primavera de Vivaldi són el refugi no oficial dels qui han perdut alguna cosa important. 

El novembre de 2015 es va fer a la fi una lectura dramatitzada de Refugiats al Magatzem, de la mà del mateix Albert Mestres. Justament, Mestres va passar breument per la direcció artística d'aquest teatre tarragoní entre el 2009 i el 2010 i va plegar per la manca d'ajuts de la Generalitat sense poder tirar endavant produccions pròpies a partir d'obres d'autors locals com la de Lurdes Malgrat. Una obra que, com l'autora reconeixia, no està feta a mida ni busca una representació fàcil: “Les obres solen tenir menys personatges per tenir menys actors, i en canvi jo em vaig plantejar fer el contrari”. Espero que un dia l’alliberin del tot de les seves pàgines, si pot ser a Tarragona mateix.

dimecres, 29 de juny del 2016

Filles. El viatge inacabat

Imagina’t que tens una feina feta entre les mans i encara la tornes a revisar per acabar d’entendre què has fet. Ets així: és la inseguretat que t’ha de rescatar del propi caos i prendre’t el temps. Però t’és molt útil. Sense ella ara no hi pensaries sense fer res més i, per dins, no aniries repassant què hi ha a l’habitació dels moments viscuts, a la de les paraules empassades a gust i de les deixades anar a veure què passa, o a la dels placatges que potser mai t’acabaran de deixar KO. 
"Controlo els instints 
per no quedar girada  
de la cara de les costures. 
El cos em seria un traspuar i 
i engolir d’afectes 
per a fer-ne una crosta" 

I, llavors, el primer que et passa pel cap, és el dia que et sembla que anaves en cotxe i vas sentir aquella notícia a la ràdio que va fer una espurna. Vas digerir les paraules i, encara no païdes (la mort, la guerra, el somriure infantil glaçat i escapçat són difícils d’esborrar), ho vas escriure a la teva manera. De fet, ara no recordes si la cosa va anar ben bé així, o si la metxa et cremava de feia més temps i vas mig inventar-te l’excusa de la notícia a la ràdio per encendre-la:



"Certifico que existiu 

per sobre de les interferències  

de la ràdio, 

i mireu que oprimeixen fort 

els dits del silenciador 

que vénen per les ones  

dels dies i dels pobles. 

[...]" 

 

N’has fet més de poemes que vénen del mateix lloc que aquest, però en els teus darrers tres o quatre anys s’hi encreuen molts més fronts oberts amb una maquinista que ha d’anar a torns. Els sotracs han estat crides al comandament, com quan vas perdre un dels dos copilots més antics. Era el que des del primer segon et va fer veure la màscara d’heroïna damunt del vestit de nena nerviosa i espantadissa que encara portes, i ho va fer d’una manera tan impecable, que abans que se n’anés ja tenies clar que te’n sortiries així: 



"Renuncio al cos 

a peu de làpida 

i sé que hi estaries d’acord. 

Passaran els anys  

i no es farà malbé res, 

mentre portem flors al record 

que creix de totes maneres  

[...]" 

 

Al llarg del temps que has plasmat en aquest llibre que tens entre mans tan tacat del que has viscut, has llegit molt menys del que hauries d’haver llegit i d’alguns dels llibres encara te n’has hagut de fer poemes-sinopsi per explicar a tothom el que han desenfrenat dins teu:  



"A Dory Sontheimer, que s’ha trobat reconstruint  la seva història a partir d’un holocaust  

«a partir del llibre Les set caixes (Angle Editorial, 2014)» 

[...] 

Dona que s’ha fet aquí, 
d’una raça com totes, 
avui encara sense sentit 
si es posa a la gàbia d’un mapa, 
es decobreix arrelada al cor de la negra Europa. 

[...]" 



Però el que de veritat presentes amb l’orgull    al descobert, són els versos de mare primerenca, ara sí, més perplexa que mai davant d’un món que s’obre per a la teva filla. Sempre a la recerca de la coincidència, et fixes que una de les coses més importants que teniu en comú ella, tu, els qui t’han fet i els que passen deixant empremta, és que tots sou fills d’algú. D'aquí ve el títol del recull. 


"[...] 

Ens palparem per entremig dels sécs 
i notarem tota la profunditat d’amotllar-nos 
a qui som. Els ulls amb els ulls, 
correrem el perill de caure 
al buit de les generacions." 



"[...] 

Esquivo torres esculpides 
granet a granet de sorra 
ja des de la teva primera hora 
i, quan es fa de nit, et surto per l’ull 
sense entendre —encara no— 
el caparró que he parit." 

 

I així passes aquesta estona i encara alguna més, resseguint els poemes dispersos del teu darrer llibre que són el que has pogut fer, fent equilibris entre el continu explicar-te a tu mateixa i el condicionant de voler-ho ensenyar als altres. O haver-ho de fer. A veure si entens què vols dir... 


"[...] 

Ho veig des d’un punt qualsevol 
de funàmbula amb els peus 
aferrats a la línia que els sosté. 

[...]" 




També ho vas voler fer llavors.

dijous, 19 de maig del 2016

Carta oberta a Teresa Duch, escriptora tarragonina

Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona de maig i juny de 2016

Teresa Duch signant exemplars del llibre el passat Sant Jordi
No sabia si preguntar a Teresa Duch pel que hi ha de viscut en pròpia pell (o en una pell molt pròxima) a la seva novel·la. Deu ser la pregunta més típica però és doblement temptadora quan l’escriptora és coneguda teva i apreciada. He decidit que m’agradarà més que ho vegi aquí escrit i que un dia potser m’ho contesti, com a anècdota per anotar als marges d’una ressenya més o menys literària.

Les cadenes subtils és una novel·la de lectura àgil, una qualitat que, sigui com sigui, no arriba perquè sí i sovint comporta un treball dur per part de l’autor. En aquest cas, l’esforç encara aniria molt més enllà si poguéssim determinar que hi ha hagut una feina d’introspecció real per tal de donar forma als personatges principals, els que resulten més ben dibuixats al llibre. Tarragona, Barcelona, Montblanc i Baltasana, són els escenaris principals on transcorren els fets i sabem que l’autora els coneix de prop, però només mantenen el nom real els tres primers. Em pregunto si podem imaginar que els que tenen lloc al darrer són els més comprometedors, o si el resultat hauria estat el mateix, si tot hagués passat en pobles i ciutats aparentment ficticis.

La novel·la combina dues narracions, una que parteix de la Guerra Civil i una altra que es forja en l’actualitat, per explicar una sola història. Totes dues es van donant al lector en capítols que li permeten anar fent el puzzle de les relacions entre els personatges i els motius de cadascun, sobretot els de les protagonistes: una noia jove i malhumarada en la seva primera feina que anirà descobrint la vocació i la vida que vol viure i una dona gran que per fi podrà explicar-se lliurement a algú. El seu vincle afegeix una crítica al tracte que sovint es dóna als avis i al sistema de treball d’algunes residències per a gent gran.

Després del recull de contes Viatges insòlits de viatgers abrandats, la Teresa ens ha mostrat una nova faceta de la seva capacitat literària. Alumna veterana de l’Escola de Lletres de Tarragona, després de llegir-la podem creure que encara no ha arribat al final de la seva projecció com a autora. I aquí espero que no faci una ganyota de mandra o de decepció: va ser ella la que es va presentar com una abrandada que ara denuncia qualsevol cadena que no ens deixi prosperar.

Ja ho veus ara, Teresa: aquesta manera d'explicar-ho ha estat un joc, però si no t'ho acabes de creure, pensa això que se m'acaba d'acudir: més val una crítica condicionada per l'afecte, que deu d'afectades pels prejudicis.

 

dimarts, 22 de març del 2016

El premi. La literatura d'Olga Xirinacs

Article publicat a la revista "Viu Tarragona" de març-abril de 2016

Només cal escriure “Olga Xirinacs” al cercador per trobar els mèrits oficials d’aquesta escriptora tarragonina: els premis literaris més importants de la literatura catalana, alguns reconeixements arreu, obra traduïda a diverses llengües. Hi ha un grup de facebook que demana que se li atorgui el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, potser l’únic que li deu faltar. Sempre s’hi és a temps.

Segueixo indagant sobre la figura de Xirinacs i m’adono amb una mica de vergonya que  només li he llegit algun conte, poemes dispersos aquí i allà i potser fragments de textos a l’escola on no recordo haver-la tingut com a lectura obligatòria. Certifico després que els passa més o menys el mateix a coneguts meus d’entre vint i quaranta anys no escolaritzats a Tarragona ciutat.


 En paral·lel a un curt període d’investigació poc representativa i  intoxicada per les xarxes socials, em passejo per les obres més reconegudes de l’escriptora, i, amb una mica de sort, aconsegueixo a la llibreria el volum La literatura d’Olga Xirinacs. Poesia, narrativa, dietaris (Diputació de Tarragona / Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Això potser és començar la casa per la teulada però em pot  servir com a punt de partida per tornar íntimament tots els mèrits que li calguin a l’autora. Magí Sunyer, coordinador d’aquesta obra, ja avisa en el text d’introducció que Xirinacs és una escriptora d’avui que reclama lectors d’avui. Els textos que segueixen, entre els quals hi ha els de Pere Ballart, Eugeni Perea, la vallenca Margarida Aritzeta o fins i tot del psiquiatre Xavier Allué, aconsegueixen despertar l’atracció per la de Tarragona. La crítica literària hi és en molts casos exhaustiva i alhora busca encomanar-se de la recerca de la bellesa que fa Xirinacs, un bon recurs per afrontar la diversitat temàtica i de registres que aborda, sempre amarada de mar: “La pell del mar, com una amant novella / sent la primera esgarrifança”;  de música: “Del fred de l'esglai passà a la sufocació d'una certesa: la tocaven. La tocaven igual que ella tocava el cel·lo”, i de Tarragona: “Muralla endins hi ha un bar de putes,/ muralla amunt hi ha deu canonges./Les unes van de nit/ i els altres van de dia,/ tots plegats fan el cicle del temps.[...]”

Per seguir aprofundint en la tasca de l’escriptora, hi ha una altra oportunitat el 21 de març, dia mundial de la poesia, que se celebra arreu dels territoris de parla catalana en diferents actes i que aquest any protagonitza Xirinacs amb un poema seu traduït a diverses llengües. El triomf d’iniciatives com aquesta (que és alhora un premi per al públic objectiu de la campanya), a banda d’incentivar un vegada més la lectura de poesia, serà que ens decidim a conèixer l’autora entre les pàgines d’un llibre, llegint per plaer. Així ens hi convida ella mateixa: “Mireu, és tan sols un moment. Contempleu / com entra la primavera de sang verda.[...]”

divendres, 22 de gener del 2016

La perillositat de Manuel de Pedrolo

Article publicat a la revista Viu a fons (edició de Tarragona) de gener-febrer de 2016

Els ulls fixos de l’actriu conviden a un acte subversiu. Per un moment m’oblido que el documental és molt dels 90: homes amb jerseis amb coll de punxa i camisa en pla mitjà; professors amb ulleres grans o rodones que avui alguns encara fan servir, opinant sobre l’escriptor desaparegut. S’olora la transcendència del personatge principal, en blanc i negre i imatges d’arxiu més recents en color, perquè tots en parlen com d’un mite, encara que haguessin passat amb ell més d’una tarda. Ningú s’hi devia acostar prou.
Representació de "El bon ciutadà" a càrrec de TeclaSmit
L’actriu, seguint el guió d’Aquesta nit tanquem, diu que les portes encara són ben obertes perquè puguin marxar els qui tinguin por de participar-hi. En aquest punt, no hi ha soroll de gent aixecant-se per tocar el dos, però en algun punt ens devem haver distret, tots plegats. Després d’haver-me perdut El bon ciutadà representat per la companyia TeclaSmit i la xerrada “Pedrolo perillós”, de Jordi Coca, a Tarragona, organitzada per l’APELLC (Associació de Professionals i Estudiosos de la Llengua i la Literatura Catalanes), el documental ‘Manuel de Pedrolo: amb el temps obert, també amb guió de Jordi Coca, tampoc supleix les lectures que em falten. Però tinc l’alternativa de demanar a tarragonins que conec bons lectors de Pedrolo, que em diguin d’on ve la perillositat de l’autor. En aquest moment recordo que el Sant Jordi passat vaig regalar la novel·la Milions d’ampolles buides al meu filòleg de capçalera, per qui la posició ideològica de l’autor quallaria més en el moment actual, “encara que possiblement no interessaria a les elits editorials”.
Per què avui un escriptor considerat el més prolífic de les lletres catalanes, que a més va deixar d’escriure fa vint-i-cinc anys, quan va morir de malalt, encara es pot considerar “suspecte”, com em diu la professora de literatura de la URV Montserrat Corretger? El filòleg i col·laborador de mitjans culturals Albert Ventura, que el considera “terriblement actual”, em remet a un article a la revista Bearn sobre el tema, i aquí ja hi ha tres claus per a la por que provoca Pedrolo: “l’acarnissament de la censura; la submissió de la cultura [...] que perjudica bona part de les seves obres més atrevides; i [...] la posició insubornablement independentista.” Xavier Ferré, doctor en història i en sociologia, que precisament és a punt de publicar el llibre Manuel de Pedrolo i la nació (1957-1982) m’acaba de donar la clau de la projecció actual de l’autor: “perillós no és que ho sigui, és un espill de la nostra societat.”
Després de parlar amb ells entenc que qui fa por és el Pedrolo sempre actual per l’experimentació amb la seva capacitat d’influència, tant en l’àmbit literari com en el politic, i amb una realitat que podia modelar fins a l’infinit. Les possibilitats il·limitades d’uns personatges, que explorava amb la sèrie de novel·les Temps obert, romanen amenaçants de sortir d’entre les runes.

diumenge, 10 de gener del 2016

Destinació

Arriba el dia de cap d'any
i porta aquella idea crua
de destí.
Com ja saps,
ve carretejant alguna mort
amb la sang que li pertoca
segons el lloc d'on venia
i talla el flux 
de placidesa
amb veritat que en sec
torna mal digerida.
Des d'aquí la sents estrident
perquè també has vist
com avorten
trajectes a la cara amable
de la Lluna. 


Del Post "El viatge" al blog Àgora, de Francesc Brunés (amb llicència de Creative Commons)