dimecres, 23 de juliol del 2014

Abans de néixer

Abans de néixer ja coneixies els límits
d’un nom, d’un lloc, i, amb això, totes les distàncies.
El que m’agradava més de tenir-te era
una incògnita que no em calia saber
per voler-la estendre endavant, llarga i ampla,
amb la força de saber-nos interminables.

No érem el final. No volia decidir-te,
però amb la primera persona del plural
et feia meu/meva amb gana, gelosia
i la tendresa de qualsevol altra bèstia.
Animals que no necessiten procrear
però ho fan pensant en una compensació
de les pèrdues i del desgast d’estimar-se.

Era sobreviure amb l'instint de tenir cura
d'un cos que et feia espai mentre et cobava al cap,
una matriu a qui retreure-li la base,
volia ser el pou on se't reflectís allò que quedi.



 

dijous, 10 de juliol del 2014

I què, si som dones?

Article publicat a la revista BValls de Lletres número 18
 

Començo fent una cerca al google, a veure si algú ha estat tan amable de llistar totes les antologies literàries de textos escrits per dones que van aparèixer el darrer any en català, per poder-les tenir en compte. Havent trobat alguna cosa aquí i allà, agafo com a punt de partida l’Elles també maten 1, on es pot llegir Anna Maria Villalonga, curadora de l’edició, fent referència al reconeixement del gènere negre a casa nostra. Diu que no és la seva intenció incidir en un discurs massa repetit, victimista, que es complau en la queixa, i ja trobo l’excusa perfecta per vincular aquestes paraules a un altre suposat gènere, el de la literatura femenina. Si fer subgrups en literatura (de tal generació, d’un període de temps, d’un lloc geogràfic...) ja deu ser difícil per si sol, encara que a vegades s’hagi de fer per entendre’ns quan describim una determinada obra, és fàcil que la vinculació entre els diferents textos d’una antologia sigui poc perceptible. Hi ho dic habent participat en l’antologia poètica Donzelles de l’any 2000 2, amb l’excusa, a més a més d’escriure poesia, de ser una dona dels Països Catalans nascuda a partir de la dècada dels 70, una tasca potser encara massa semblant a la que descrivia la tres voltes rebel Maria Mercè Marçal (“A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i nació oprimida [...]”3).
 
Buscant informació veig que anomenen altres reculls de relats anteriors, com Negra i consentida 4, del col·lectiu Ofèlia Dracs, o el Crims.cat 5, exemples de la necessitat de fixar l’existència de l’”escriptura negra” a casa nostra, en aquests dos altres casos sense distinció del gènere dels qui els han escrit. Per a l’Elles també maten, si l’únic pretext fos que totes les que hi han intervingut són dones, el llibre seria deslligat: eslògans comercials a banda, en aquest cas el títol està justificat pel fet de voler donar visibilitat al gènere negre escrit per dones en català, que, certament, encara que no sigui fruit d’una anàlisi gaire acurada, sí que es pot dir que és força desconegut (sinó, a veure, proveu de fer una llista de les catalanes que han escrit en algun moment sobre assassinats i trames “negres”, i després proveu de fer el mateix amb els homes). Ara bé, si ens fixem en la repercussió a la premsa que ha tingut el llibre a cura de Villalonga, trobem titulars com ara “Elles també saben matar” (al canal 3/24), que veiem com vol evidenciar una sorpresa, donar una altra volta de rosca al títol i fer que el més destacable sigui definitivament que les que maten són dones.

La diversitat dels relats que conté l’Elles també maten, el que s’ha considerat un dels valors d’aquesta obra, és una altra mostra de la poca consistència que té avui l’etiqueta “literatura de dones” per si sola. Inclou històries amb ingredients feministes, d’altres amb una sensibilitat especial envers a la figura de la dona, però, aquests elements, ni hi són en tots els relats ni es pot dir que siguin exclusius dels textos que escriuen les dones. Estaria bé haver-los llegit sense saber qui els havia escrit: hauríem endevinat que no hi havia cap home entre les autores d’aquestes històries? Això mateix ens pot fer plantejar fins a quin punt és evident el gènere (femení, masculí, ...) si no és que el fem explícit, i fins a quin punt ens fa un bé evidenciar-lo a cada moment. L’exageració intencionada dels trets que, suposadament, tenim totes com a dones, també enforteix algunes fronteres i diferències entre gèneres que sovint penso que no existeixen.

El fet de ser tan explícites en la nostra condició a vegades també ens fa perdre un temps que podríem invertir defensant els drets d’una manera més efectiva: treballant. I me n’alegro que això mateix també ho digui Anna Maria Villalonga al pròleg de l’Elles també maten, encara que referint-se a les dificultats per donar visibilitat a la narrativa negra. Es pot reclamar el que ens pertoca sempre que sigui necessari, però dedicar-s’hi exclusivament, amb textos lacrimògens sobre les dificultats que comporta ser una dona, portaria pel camí de la llàstima. Entenem-nos: si tenim una mica de confiança en el lector, hem de creure que ja sabrà veure què és el que es reclama entre línies, encara que no ho fem explícit a cada moment. Es pot escriure des de la feminitat, o des de qualsevol altra condició que hi hagi per potenciar i enriquir a la nostra carta de presentació literària, però potser el millor serà deixar que la literatura flueixi i ho arrossegui tot, tenint cura de no reiterar el que és evident ni trencar la màgia del text que tenim al davant.
 
 
 
1. Villalonga, Anna Maria, ed. (2013). Elles també maten. Barcelona: Llibres del delicte.
2. Díaz Vicedo, N., i D Roig, S., ed. (2013). Donzelles de l’any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans. Barcelona: Editorial Mediterrània
3. Maria Mercè Marçal, Divisa. A: Cau de llunes, Barcelona: Proa, 1998, 2a ed., p.15.
4. Ofèlia dracs (1983). Negra i consentida. Barcelona: Editorial Laia
5. Benasar, S., i Martin, A. (2010). Crims.cat. Barcelona: Alrevés