dijous, 24 d’octubre del 2013

Entre la sucre i el fel: "La murga", de Montserrat Costas


Montserrat Costas

Com s’és una murga en japonès? Segurament el pèl a la sopa que Montserrat Costas (Capellades, 1976) delata en el seu nou poemari és tan molest en aquest país com al Japó. O no. És curiós pensar que, si bé aquí la majoria només sabrem llegir una meitat de La murga, un poemari bilingüe en català i japonès, seran molts més els japonesos que només en podran llegir una part. L’enigma del llenguatge es desplegarà durant tota l’obra, per molt fix que ens el mirem, com si s’hagués xifrat per fer la punyeta. De fet, va d’això el llibre. 

L’autora assegura que en Ko Tazawa, “el traductor per excel·lència del català al japonès” a qui van donar una Creu de Sant Jordi l’any 2003, “no havia suat tant des que va traduir Tirant lo Blanc”. La jove editorial Lapislàtzuli és la que va tenir la idea d’oferir aquesta obra en les dues llengües per donar-li un valor afegit. “A mi no se m’hauria acudit mai, però ho vaig trobar tan marciano, que hi vaig accedir”. Costas coneixia Ko Tazawa de la seva feina a Ara llibres, quan, com a editora, li va encarregar la traducció d’obres de Yukio Mishima al català, com El temple del pavelló daurat. Una de les poques fotografies que l’autora va fer en un viatge en solitari al Japó, el 2009, va ser davant d’aquest pavelló. El que s’enduria no tenia gaire a veure amb el turisme, sinó més aviat amb l’aventura i amb el fet de conèixer altres maneres de prendre’s la vida: “Al Japó la frontera entre adults i nens és molt difusa, fins a un punt exacerbat. Em va impactar el dia que em van portar a uns grans magatzems i vaig veure tot d’adults amb corbata i trajo totalment absorbits per les consoles, amb unes ulleres de pam d’haver estat jugant tota la nit i els seus fills que els estiraven per marxar. En canvi, als nens se’ls imposa una disciplina molt fèrria”: “Asfixiant la bellesa / ara i aquí / tota i ara [...]”[1]
 
A la poeta, aquella estada li va servir per desfer-se de la càrrega transcendental dels versos, tant en la forma com en el fons: “prèviament tenia la idea d’un Japó dual, en el qual hi cabien les coses conservadores i les modernes i trencadores. El que no imaginava és que cada individu tenia en sí aquella dualitat, i no passava res. Això em va xocar i vaig tornar més relaxada. A vegades estàs encotillat, no trenques els esquemes perquè tampoc te’ls vols trencar a tu mateix. A partir de llavors vaig assumir que benvinguda sigui la raresa vingui d’on vingui”. Per posar un altre exemple de lloc que li va ser transcendental, Costas parla de Portugal, que li va servir per conèixer Pessoa, un altre tipus d’aprenentatge, explícit en una part del poemari: “[...] I know not what tomorrow will bring /  la miopia d’ahir / la lucidesa de demà”.[2]

A La Murga, Montse Costas també hi ha volgut deixar una mostra de la translació d’altres arts en poesia, com ara la música. Per qui no sàpiga res del grup Stereo Total, és suficient una cerca ràpida al Youtube per reconèixer-hi una sèrie de signes com aquests, representant la lliure expressió, que per a alguns és també una murga, en punk electrònic:
“ _ x
 _ +
 _ /
_ * “[3]

Quan va tenir acabat el llibre, que ja és el quart, l’autora va creure que ja era hora de demanar-li a Màrius Sampere (Barcelona, 1928), el seu “poeta viu preferit”, aquell pròleg que li va prometre fa molt de temps, quan ella anava amb un grup de poetes del festival Còdols de Cerdanyola. Ha tardat deu anys, “un temps durant el qual passen moltes coses i la gent canvia molt”, a escriure aquesta obra. Sampere ha deixat escrit que La murga és un poemari implacable, a la fi, malgrat la dolcesa i la ingenuïtat que traspuen els poemes. Una dualitat que, ben mirat, és la que Montse Costas també va descobrir al Japó. L’any que ve potser hi tornarà a anar per presentar-hi el llibre, però creu que no serà fàcil, ja que allà, encara que existeixin poetes com Toshiko Hirata, es porta la mètrica clàssica. En la majoria de festivals no s’accepta res que no siguin haikus o tankes, ignorant, si és que es pot, el posat de “Hello Kitty” davant del mirall: “sucre sucre sucre / sucre sucre sucre / sucre fel sucre / sucre sucre sucre”.[4]


[1] Del poema “Cibersíndrome de Stendhal”
[2] Del poema “Revelació”
[3] Del poema “Musique Automatique (a la manera de Stereo Total)
[4] Del “Poema kawaii”

divendres, 11 d’octubre del 2013

Potser per avorriment. “El sentit d’un final”, de Julian Barnes

Julian Barnes
La memòria és un terreny costós, com un fangar que s’enganxa a qualsevol sola de sabata, però diríem que a El sentit d'un finalJulian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946) l'ha explorat a fons per oferir una hipòtesi del seu mecanisme. Potser tan sols amb això ja s’hauria guanyat el premi Man Booker de l’any 2011 a la millor novel·la publicada a la Commontwealth i Irlanda. I és que, era evident que quaranta anys després, amb una filla i un divorci amistós a l'esquena, el passat no tenia perquè fer aflorar tota la seva veritat de seguida. En el fons no n’hi havia cap necessitat. Però aquell home a la seva seixantena que protagonitza la novel·la decideix enfangar-se, al principi potser per avorriment.
 
El títol, “El sentit d’un final”, és resolutiu, sintetitza el que es pot extreure de l’argument i, només examinant la bibliografia de l’autor, s’intueix que aquest llibre podria ser el lloc on culminen alguns dels temes recurrents de la seva obra: Anglaterra, les relacions de parella, l’amistat, la família. La carta d’un bufet d’advocats fa reviscolar aquells suïcidis i tot allò que en Tony i els seus amics s’havien preguntat ja fa anys sobre la vida, la mort, l’amor i el sexe, i que ja els havia fet filosofar amb valenta saviesa juvenil. La perspectiva de tot canviarà, quan descobreixi que llavors ell mateix potser no era com recordava haver estat i, corregut el tel dels anys, les coses no van succeir com semblava.
 
De cada personatge n’ha triat els moments decisius perquè la trama avanci sense resultar massa novel·lesca: els qui són dintre d’aquest fragment de vida d’un jubilat, podrien viure també fora de l’ull de l’escriptor i del lector. Les pinzellades narratives són les justes perquè qui ho llegeix s’imagini com va ser la jove Verònica  i l’abast de la seva transformació, o perquè es pregunti què en serà de tothom, quan en Tony comenci a entendre-ho tot. El suspens és ofert en petites dosis, fins que tot es precipita. Qui sap fins a quin punt.

Al final, les preguntes que assetgen el protagonista a partir d’aquella carta i del que un dia ell mateix va escriure, encara semblen desembocar massa ràpid en una resposta. Ja se sap que cap metrònom no controla ni el temps real ni la memòria.