"Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit."
- Vicent Andrés Estellés-"Propietats de la pena"
i quan ja som al llit amb peus freds i
el dintre bullent.
És pel tràfec que donen els dies a
l’ombra dels Perduts,
que va prou bé però mai no ha estat
concloent. Confort
per l'arrel candorosa que amaina el
terrer. Senyal,
com un estigma estiuenc que es queda
rere la pell.
Una doble capa per anar-se’n a la feina
o cuidar canalla,
- o una cosa, o l’altra-. Com a mesura
de protesta,
aferrar-se encara més fort a les parets
d'aquesta casa.
‘Que a mi m’han parit per a això’, com
venia a dir el de Burjassot,
i a tu, i a l’altre, i què us pensàveu,
doncs.
Amb una mà al davant i l’altra al
darrere,
i, si pot ser, sense adonar-se’n de la
nuesa,
es veu que ja és temps d'estripar la
disfressa.
Per mirall, només hi ha el llot
brillant que ha deixat la riuada.
La rancúnia, l'encaixava amb paraules
ja a l'inici.
Ens correspon un poble sense límit
perimetral
i el sentit de la marxa, cap endavant
per principis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada