dijous, 26 d’abril del 2012

La pedreria del terrer. "Quadern de sal", de Carles Mulet


Quadern de sal, de Carles Mulet
Carles Mulet ha fet una crònica de les seves troballes en paratges de l’amor, a Quadern de sal, amb poemes que presenten la bellesa de l’experiència amorosa des del punt de vista del desengany de l’abandonat. El que podria semblar una contradicció, aporta contrast, transmès amb una combinació de sensualitat i d’un dramatisme propi de la tragèdia. Fa molts anys que aquest valencià escriu sobre l’amor, també a un bloc que s’anomena no pas casualment “Nausica”. Les escasses 40 pàgines del llibre contenen un ampli repertori de referències al tema amorós que fugen dels tòpics d’un tema tan recurrent, encara que les imatges no s’allunyin de la natura pròpia d’allò més terrenal. La cita inicial de William Shakespeare, del qual tampoc n’és gens casual l’aparició en aquest poemari, és una definició clara del que s’hi pot trobar: “Com el sol, vell i nou en el matí / l’amor que ja s’haja dit el torno a dir.”

Els poemes de Quadern de sal trasllueixen una imatge idealitzada de l’estimada, una fixació que s’estén a la figura de la dona i a un gènere – com es fa sovint també amb el masculí- sobre el qual fa segles que es generalitza i se’n deixa l’estigma en la literatura. Des de l’immemorial amor cortès, retre homenatge a la dona deu ser, obertament, una opció còmoda en la poesia amorosa. Però un lloc tan freqüentat ha de deixar entrar dosis de realitat, a través de l’observació i el contacte, per tenir sempre algun al·licient nou. Encara que alguns dels versos semblen banyats en aquest immens parany de la tòpica poesia amorosa, el Quadern de sal de Carles Mulet es troba més aviat en el camí que potser ja va voler fer el també valencià Ausiàs March. Precisament, en un dels darrers poemes que Mulet ha penjat al seu bloc, es veu com la indagació de la figura femenina aprofundeix especialment, i per això també resulta d’una senzillesa i veritat evidents:

Arruixant la vida
gest de la dona,
rebrot de la tendresa
contra el mal vent

com s'alleta una filla,
com es cova un ocell.

El joc mètric contribueix sovint a la originalitat dels poemes d’aquest quadern, encara que les giragonses sobre la llargada dels versos i de les estrofes, construint decasíl·labs amb hemistiqui i sense, octosíl·labs, o sonets alexandrins, entre tants altres, li facin massa evident l’habilitat.  Cada idea al llibre ha rebut el polsim just de paraula, com a part proporcional d’un breu tast per a gurmets. Així, per a cada vers d’intensa salabror, n’hi ha un altre de lleuger que mostra el veritable calibre del primer: “Ara te’n vas, oh amor!,  però en tot trasllueixes / la tenor d’aquell foc  que untà la nit amb fòsfor.” El poemari evidencia que l’amor porta implícita la pèrdua o el seu propi final, i l’amant protagonista sap que el seu rol no és per sempre, tot vivint el trencament amb una intensitat proporcional a la de la plenitud de la relació. Amb la certesa que, en aquest terme, el sentiment només ha estat veritable si trasbalsa.

L’esperança que traspua en molts dels seus poemes, que prové d’aquesta conservació, a la memòria i a la pell, d’unes sensacions del passat, fa un gir a la darrera part del llibre: “cometa del meu segle” és un ultimàtum a aquest relat d’enyorances, a través d’una rèplica de moments memorables que ara quedaran per a epitafi i repòs del fantasma d’aquell amor a qui  ja li arriba l’hora del desgel. No és creïble, però, la pau que signa en els darrers versos, feta de resignació: “Ah, més enllà de tot, m’endinsaré en l’oblit. / Ara em ret, ja davallo, ja sóc l’abandonat!”. Potser tan sols sigui la morbosa petició de treva de qui busca ser corprès de nou. Una idea, la d’aquest últim capítol, que ja s’introdueix a partir de la cita de Pablo Neruda, “Abandonado como los muelles en el alba. [...] Es la hora de partir, oh abandonado”! Quadern de sal, a més, també parla d’un l’exili: el d’haver d’abandonar el cos de l’estimada i enyorar la seva geografia, utilitzant la imatge del naufragi, metàfora del fracàs amorós.

De la recerca d’una nova terra ferma en resulta, aprofitant la recurrència de l’amor i de l’enamorament, la narració de la troballa del que és bell entre allò que s’ha banalitzat, i això esdevé clau de volta del llibre: “Domini obscur, però el rastre/ encès/ del teu alè entre els altres/ -petja fonda i fugitiva.”  Tot seleccionant el que ha esdevingut pedreria en el terrer, Mulet se serveix del que porta implícit un dels temes literaris més antics, en el qual no només s’innova quan es va a l’extrem oposat de l’amor romàntic.

dijous, 19 d’abril del 2012

Gentilici

Sortiràs de la teva línia, i si tornes no diràs res nou:
constataràs el nom de tot allò que ja coneixies
mirant rere les instantànies de les coses que es deien
i es diuen.
Per mà de fotògrafs d'ulls encesos, s'acostaran les paraules justes
de presents que quedaran entre el camí i el seu nom.
Estimaràs la progressiva pèrdua de veritat en la imatge
imaginada del primer lloc.

 Vista del Carrer de la Cort i el campanar de Valls des de l'antiga botiga del retratista Català i Pic

dimecres, 11 d’abril del 2012

Memòria del somni

Diumenge vaig penjar un relat molt semblant a aquest de sota (per començar, el títol ja no és el mateix) al web de TMB, per a la 6a edició del concurs de relats curts que organitzen ara que ja ve Sant Jordi. La narració, molt breu, també es pot llegir i votar aquí. Encara hi he afegit una fotografia, que trobo tan evocadora com fa uns quants anys, del viatge al lloc més llunyà que mai he visitat, fins ara.

Capadòcia, Turquia (2007)
"Aquell dia no vaig haver de córrer per agafar el metro que estava a punt de tancar les portes. Ja asseguda, encara tenia temps de treure el llibre que m’havia recomanat la Júlia de la bossa i de llegir-ne les primeres pàgines. De moment no em va fer cap gran impressió, però el soroll de l’arribada del comboi, quan ja m'havia d'aixecar i agafar la gata del meu germà d’una revolada abans que ningú se m’avancés, em va anunciar, com a mínim, que no seria una lectura d’una sola estona. Vam entrar i vaig seure, amb la caixa d’aquell felí sense nom –el meu germà deia que encara li’n buscava un, dos anys després d’haver-lo comprat- entre els peus. Mantenia el dit senyalant la darrera pàgina que havia llegit. Em quedaven unes quantes parades, fins a casa del Lluís, i tenia tantes ganes de veure’l i que m’expliqués com li havia anat per Turquia que no em podia concentrar. Una noia alta amb una carpeta em va colpejar lleument el cap i recordo que va demanar perdó, amb una veu molt suau. Em va estranyar que anés tan blanca, gairebé com una infermera. Finalment vaig poder reprendre la lectura d’aquell llibre que s’havia venut tan bé, sobre una dona que escrivia contes infantils, i que hauria volgut ser una reconeguda novel·lista. Un dia que anava amb pressa va tenir un accident de cotxe. De moment, l’argument era força fluix, però m’hi veia reflectida en molts aspectes. Potser per això me l’havia recomanat la Júlia.

Encara devia llegir una mica més, no ho sé. La gata es va començar a moure dins del seu petit espai. El noi del davant, que escoltava música amb el volum molt alt, se la mirava divertit, potser ell en tenia una de semblant. Faltava una sola parada per arribar a Passeig de Gràcia i ja em vaig aixecar, dirigint-me cap a l’agafador de la porta, amb la gata a l’altra mà. Llavors em va sonar el mòbil, però no vaig ser-hi a temps. Devia ser ma mare. Quan ja sortíem de l’andana em van tornar a trucar, i, de moment, no vaig conèixer el número, però per la veu vaig adonar-me de seguida que era aquell editor, que pel to semblava que volgués dir-me que sí, que em publicarien els contes. Va ser llavors, prop de la sortida d’aquella estació, quan vaig començar a obrir els ulls.

El vent que feia havia escampat els núvols definitivament, i el sol encegava. Per això em va costar adonar-me que hi havia un sostre blanc i un llit d’hospital. De primer, no vaig aconseguir entendre com hi havia anat a parar. M’havien alçat una cama i preferia no mirar què hi havia sota la bata que portava posada. La companya d’habitació tenia el volum de la ràdio molt alt, la sentia a través dels auriculars. Necessitava explicacions de seguida, per distingir què hi havia de veritat en el que devia haver somiat. Per sort, quan ja pensava que la meva família encara no havia arribat, vaig veure la mirada del Lluís a la porta: “Que bé, ja t’has despertat!”. I la teva gata?, li vaig preguntar abans de res. “Te’n recordes del que t’ha passat? Has tingut un accident” –més endavant ja tindria temps de fer-me retrets sobre la meva manera de conduir– “Els pares ara han anat a dinar”. No, no ho recordava, ni tampoc si la trucada de l’editor havia estat fruit de la meva imaginació. De moment, no volia sortir de dubtes. Només sabia que alguna cosa en sortiria, de tot allò, potser una narració breu, encara que no necessàriament havia de ser fidel als fets tal i com havien anat. "


dimecres, 4 d’abril del 2012

Després de la cançó

Després d’una bona cançó ve la música que no troba marges. Que t’és continuïtat i sortida de la via que veus passar per davant. Com si ja fossis L’altre, que es mira a les mans els sécs de l’únic temps que correspon a la bellesa, a alta velocitat.