Sóc la mateixa, sota la cançó sense música
dels cops, que
de tant rítmica
ja no és
música. Ho és tot.
La mateixa
sota l’ungla, malgrat la música
que no se sent i escurça els dits
de gratar-se els mals.
Al sopluig de dins
s'assequen els ulls
de mirar què passa,
compro pestanya
al millor postor de la gran pantalla.
que no se sent i escurça els dits
de gratar-se els mals.
Al sopluig de dins
s'assequen els ulls
de mirar què passa,
compro pestanya
al millor postor de la gran pantalla.
La mateixa, dic, però colpejada de silenci
per la violència que doma els temps
de saqueig del cos.
Com si tota carn
s'anés fent de serp, fins que deixa morta la pell.
m'ha encantat raquel el teu poema- denúncia per la força , la forma i el contingut
ResponEliminafelicitats
joan
Ostres, moltes gràcies! t'afegeixo, Joan!
ResponElimina