dimarts, 14 de març de 2017

El cos sense ningú d'Adrià Targa: Liorna

“No estic encara enamorat de mi.
Mai no m’he conegut. No sé el meu nom.
Si no topés amb mi seria com  
no haver existit. I encara sóc aquí.”
Aviat farà dos anys de la conversa que vam tenir a Tarragona i des de llavors no he millorat gaire com a lectora, però són d’Adrià Targa (Tarragona, 1987) alguns dels versos que més m’he sentit.
A Liorna, el quart poemari de Targa, acompanyat amb dibuixos a tinta negra de la vallenca Anna Roca Barbarà, hi tornem a veure com creix, què ha après, qui ha conegut, què deu haver vist. El sonet, com ho ha estat en els seus anteriors llibres la forma que hagi escollit per a cada poema, quan apareix és crossa i part indivisible del missatge, i això també és part del misteri que manté: com ho fan els ressons clàssics o simplement antics, els versos continguts en síl·labes comptades, per salvar l’autenticitat d’un autor que no saps d’on ha sortit? 
“dintre d’un cos que morirà i no es troba
prou digne d’acomplir-se, simplement.
Jo vestiré per sempre aquest absent
no amb mi mateix, sinó amb la meva roba;”
En aquest breu poemari de l’editorial Els papers díscols en exemplars que semblen únics,  la ciutat italiana de Liorna és el miratge d’un retorn o del retrobament amb un jo que sempre va buscant-se. Des del potent port industrial italià hi veu un far que li torna de manera intermitent la solució a l’enigma que és un mateix, i ho fa amb la saviesa o malícia d’un ésser mitològic. En un altre poema, és l’alt campanar de la vila de Gràcia, a Barcelona, o plaça Rius i Taulet, el que dicta l’implacable pas del temps que va escurçant les possibilitats de resoldre l’enigma.
Aquella tarda amb Adrià Targa vam parlar una estona a la terrassa d'un bar, i sense conèixer-lo gaire li vaig preguntar per la idea d'amor que hi ha en els seus poemes, que a mi em semblava que s'havia anat transformant. Llavors, després de donar-hi alguna volta, finalment em va fer veure que, més que d'amor, els seus poemes deuen parlar de qui, malgrat tot, li importa més: ell mateix. En aquest darrer poemari, l’amor és bell perquè s’ha buidat de circumstàncies, té el seu moment i queda si ha de ser així (Cap en un puny / l’avellana del goig i la d’ahir.).
Encara que a la superfície a vegades sembli que la voluntat de forma s’ho acabarà enduent tot (i que encara miro de resoldre el darrer poma del llibre, “Verdi”), penso que es decideix i es capbussa per anar a excavar, a buscar i a furgar en el seu interior, i és un plaer, després, poder llegir-li aquesta manera d'ensenyar les esgarrinxades que s'ha fet.

 Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona i Reus de març del 2017.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Flaixos del poemari "Filles. Viatge d'anada"

He afegit algunes fotografies que tenia guardades a fragments de poemes que considero força representatius de Filles. Viatge d'anada, que em van publicar a Pagès Editors aquest 2016. D'aquesta manera pretenia presentar-los d'una manera més atractiva (i més fàcil de compartir a les Xarxes). Encara n'hi afegiria algun. Vosaltres mateixos:









divendres, 20 de gener de 2017

La identitat de l'escriptor. "Eren ells", de Carles Rebassa

A vegades, si t’imagines la vida íntima de qualsevol artista, potser no t’acostes a la realitat ni de prop. Faig servir la paraula artista, però no m’agrada, i també sospito que no l’encerto quan faig hipòtesis sobre la vida de la persona que hi ha darrere de les mans d’un escriptor. Parlo de la lletra petita, de les xafarderies. El que sí que sé és que, segurament, no fa res que no faci molta altra gent normal. 

Però ara penseu en un noi de l’any 77, un poeta mallorquí anomenat Carles Rebassa, que ja havia guanyat premis importants com l’Ausiàs March, i que, ara que escriu novel·les, ha guanyat el que està anunciat com el més ben dotat de la demarcació de Tarragona (vint-i-un mil euros), el Pin i Soler dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Aquest premi, en vint-i-set edicions ha passat per moments pitjors i la seva com a mínim aparent bona salut actual passa, en part, per una participació que ha anat creixent. Poden enfilar-se molt, doncs, les expectatives sobre el geni creatiu de Rebassa, i no crec que sigui per l’home amb cara de llop de la portada ni per la història d’adolescents en la qual ens convida a entrar la seva novel·la. 

Com es deu vestir i què ha vist a través de les finestres de la seva vida, algú que et sembla que ha descrit perfectament el gest i la indumentària del nen que surt d’un centre de menors i del jove que serà més endavant, a casa de la seva àvia, amb sa germana i el seu home? Del noi maltractat que viu emmudit per la por a tothom, i del de casa bona, víctima de la ceguera d’un entorn que encobreix la bestialitat i els problemes del benestant. De la que és víctima del seu atractiu contraposada amb la gran amiga que també voldria mirades de desig. El punt de vista en el qual profunditza la novel·la és el de joves de barriada i és a través d’ells que veiem uns adults que en general no en surten gaire ben parats. 

I, també, si no fos perquè circula per la xarxa un arxiu d’àudio amb un fragment d’Eren ells llegit pel mateix autor, em podia preguntar com deu ser la veu d’aquest que diu coses com ara “Ton pare i ta mare, al sofà, que s’arrabassen el pèl del parrús amb les notícies del diari i de l’informatiu del migdia. [...] Ton pare et mira de biaix, tan de biaix que ja pareix que té un ull a la biorxa, i pensa, xic, sí que es remena, aquest al·lot”, i segur que, més que el contingut, l’important és allò que hi suma la llengua mallorquina d'aquest xicot, que ajuda a remenar-nos de veritat abans de sortir del llibre. I ja ho devia saber, ja, Carles Rabassa, fent una crítica social amarada d'amor a l'amor i ganes d'alliberar la innocència d'unes relacions sexuals entre adolescents belles, amb poca rellevància del gènere (encara que s'esplaï amb les que es fan i es desfan entre mascles). Per això, per transmetre-ho amb la forma més adequada, el seu filtre íntim no va deixar passar res que no respectés el llenguatge que li és propi, i, per això, més ric. I, això, sí que espero haver-ho encertat. 

Article publicat a la revista Viu a fons de gener-febrer de 2017

dimecres, 2 de novembre de 2016

Nit de premis: El veger de l’amat i el lliurament dels XXXVI Premis Baix Camp per a Joves

Montse Germán i Ferran Pisà a El verger de l'amat
Seuen a qualsevol seient esperant que els cridin a l’escenari, encara amb alguna incògnita per desvetllar sobre quin ha de ser el seu paper, aquest divendres 28 d'octubre al Centre de Lectura de Reus. Una d’ells, valenta, abans de començar es fa una foto amb els seus pares, “hem vingut a celebrar-ho”, i després tots tres es resignen a esperar-se una estona més: és el preu que s’ha de pagar per ser un dels guardonats (ja se sap que els premis sempre es donen al final).

Paraules escrites per Ramon Llull diuen que al segle XIII començaran a escampar-se uns minuts més endavant per la sala. L’actriu que els posa veu al recital El verger de l'amatMontse Germán, ha passat per entre el pati de butaques acompanyada del guitarra que li fa de barca, Ferran Pisà, en aquest recital arriscat. Alguns notem que és l’actriu que va protagonitzar Laberint d’ombres, una antiga sèrie de TV3, i ens hipnotitzem seguint-li els dits quan es toca als cabells, fent productiva cada pausa, amb el gest ben assajat. I així, amb una entonació afectada fins al punt just i posada en el paper difícil de transmetre uns poemes que podrien deixar-nos al límit de caure en l’avorriment per repetició, és com si cregués de veritat en l’amor que pregonen ella i guitarra, i tots dos fins i tot se senten capaços d’obviar la música de fons que acompanya alguna altra activitat del  Centre de Lectura i les irrupcions de públic que a mig recital encara ha d’omplir cadires buides a primera fila. Els assistents han estat conduits pels alts i baixos d’una relació amorosa i potser han agrait la substitució de la conjunció  e dels textos originals de Llull per la i d’avui (o és que només cal haver viscut una mica per entendre el Llibre d’amic e amat: Què és amor? / servitud o llibertat?) encara que en general el text adaptat conservi les paraules originals.

El grup Attitude
És un encert, també, que el grup Attitude, d’estudiants de Batxillerat d’Espectacle de l’Institut Jaume I de Salou, ens acompanyi en aquest acte de lliurament de premis, aprofitant les transicions per ensenyar-nos la seva il·lusió per la interpretació. Al final són guardonats Eva Vilarrasa, amb el Premi Antoni de Bofarull de Narrativa; Montserrat Bastons amb el Premi Gabriel Ferrater de Poesia, i Glòria Coll i Enric Garcia Jardí reben accèssits del Josep Maria Gort i Sardà d’Assaig breu. Fins ara, Òmnium Baix Camp, i en gran part gràcies al voluntariat, ha tirat endavant trenta-sis edicions del certamen que ajuda els joves escriptors a publicar el que moltes vegades és la seva primera obra. Ja fa vuit anys, que també vaig tenir el regal de ser una de les premiades en poesia, un vespre com aquest en una celebració que a més ha sabut renovar el seu format.

Guardonats, organización i jurat dels Premis


dilluns, 26 de setembre de 2016

Un déu al títol


Agafo aquest llibre amb la paraula déu al títol i corro cap a la dedicatòria que m’hi ha deixat Teresa Costa-Gramunt. Quina enveja, fer un viatge al Brasil; per no perdre’m de vista ni un segon la identitat laica que em crec de moment, em repeteixo que tot el que és a prop del misticisme em queda molt lluny. He de parar el carro i posar ordre. Costa-Gramunt investiga les rel·ligions amb interès antropològic i empatia, i amb aquests poemes i proses poètiques a vegades les explica de la manera més senzilla: “Diuen els vells de la tribu que Jurupari fou concebut d’una verge”1.

Al Brasil tot va ser nou i, alhora, antiquísssim, però, sobretot, colpidor. Si ho volem, els viatges ens revel·len la manera que tenim de ser al món, em sembla extreure del pròleg. I la poesia diu la manera com ens hi escrivim, en aquest món. Teresa Costa-Gramunt, discreta, va contemplar l’espectacle de la vida aliena que es dóna al Brasil i en va treure el que li va plaure, connectant coneixements i inquietuds que ja tenia amb els que se li anaven obrint, condicionada per les escales que feia en el viatge: “La llum capvespral, amb dits de rosa, / pinta tènues clarors a la badia de Guanabara.”2; però també “Les veig, Jurupari, / només girant el cap. / Barraques de fusta, / piràmides de xapa, / temples de pobresa / on s’encenen magres llums.”3. Sense massa concessions a la temptació de fer-ho florir tot, a partir de la bellesa de les vistes, amb les paraules justes per fer-nos-en venir ganes, però incloent un glossari al final del llibre per guiar-nos en la immensitat de conceptes que ella també ha anat coneixent.

Els capítols amb què ha dividit el poemari, del qual ja se n'ha publicat la segona edició, sovint també coincideixen amb les visites turístiques de descoberta del territori i de la gent en un quadern poètic de viatge que serà perdurable, però també ressegueixen la cerca entre la documentació interna que l’autora ja tenia sobre les rel·ligions. I els dos viatges es confonen, ja des de la matinada de juliol que l’autora va aterrar a Sao Paulo. Llàstima que no tinguem més finestres, en el trajecte, per guaitar-hi, a través del que queda plasmat en aquesta guia emocional. Sort que el Brasil encara hi serà: “Passen un, dos, cinc segles / i en cada viatger / es produeix la mateixa meravella”4.


1 De “Quan Jurupari era déu”.
2 De “Primera visió de Río”.
3 De “Favelas”.
4 De "Primera visió de Rio".


 

dilluns, 12 de setembre de 2016

Una estona de conte

Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona de setembre-octubre de 2016

Diuen que hi havia dues cosines que no eren gaire de vida, només comptaven les cullerades que els faltaven per acabar-se la sopa, però quan la seva padrina els explicava el conte del Ferreret, les seves boques badaven com les dels pollets; els seus ulls s’obrien a més no poder, i la pobra dona posava en joc la seva creativitat per alimentar els cossos i les memòries de les seves nétes.

Tamé hi havia un pare que els diumenges al matí, ben aviat, a vegades fins i tot abans que la mare s'aixequés a fer feina, notava al llit el cos bellugadís de la nena amb ganes d’històries que li obrissin un món de valors en joc. Ella encara ara hi pensa, però no aconsegueix recordar-ne gaire cosa, més enllà que n’hi havia algunes que s’assemblaven a les de la padrina obre-gana. Quan ara explica un conte a la seva filla, sap que, encara que ho volgués, no seria mai inventat del tot per ella mateixa.

 
Però aquesta mare, que havia estat escoltadora de contes i que ara n’explica ella, ha de seguir buscant aliment per a la seva imaginació i un dia descobreix l’editorial Piscina, un petit oceà, que tira endavant el tarragoní Joan Rioné. Quan llegeix Formigues a la cuina pensa que aquest també era com els que li explicaven fa molts anys a ella, i que, superant la por als insectes, tampoc hauria volgut que ningú fes fora les formigues! 
 
Com que avui no costa gaire assabentar-se d’algunes coses, la contista sap que Rioné, que és qui escriu les històries de Piscina, també s’encarrega de buscar a la vora els il·lustradors i procura que tot el procés fins que el llibre està acabat sigui ben tarragoní. Pel que també diu en una entrevista que li van fer a aquesta mateixa revista, es veu que fa molts anys que es dedica al teatre per a nens però deu trobar que algunes històries les ha de deixar escrites en forma de conte, i després també va pels llocs representant-los.
 
Si ara hi parlés, aquesta mare que també voldria escriure historietes, li preguntaria si no creu que hauria de buscar alguna distracció per al Claudi, el protagonista d’Una cosa tan petita que cap a la butxaca dels pantalons, per fer-li menys nostàlgica l’espera. I voldria saber si ell i l’il·lustradora Mar Borrajo van fer el llibre Carrer del mar sent tripulació d’una barca de pescadors, o potser viatjant en un gran transantlàntic. Creu que el devien fer un tros a cada lloc i que el van acabar en terra ferma, on van rebre premis i recomanacions per aquesta obra. 
 
En total, a Piscina un petit oceà, que va començar fa cinc anys, de moment tenen una desena de llibres encara no, que han rebut diversos reconeixements, com Un mitjó diferent a cada peu, Premi de la Crítica Serra d’Or infantil 2015. Amb les seves històries obertes i suggerents que qualsevol podria acabar d’omplir al seu gust, ja hi ha mitja feina feta a l’hora de defensar la utilitat dels contes (dels infantils i dels que no ho són tan): creativitat, temps i intercanvi. No és res nou, però a vegades va bé refrescar la memòria. 
 

dimecres, 20 de juliol de 2016

Refugiar-se

Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona de juliol-agost de 2016.


Llegeixo a la premsa que un tal Dani Karavan va ser el primer estranger en rebre un Premi Nacional de Cultura, en la darrera edició dels premis que es va dur a terme a Tarragona aquest mes de juny. A pocs mitjans s’esplaien per aclarir els motius d’aquest premi, més enllà de ser el desencadenant de la paraula “refugiats” als titulars. Karavan és un escultor israelià que va elaborar un Memorial en honor a Walter Benjamin a Portbou. En recollir el guardó a Tarragona per aquesta obra, va clamar contra l’ocupació de  terres palestines, per viure tots en pau i llibertat, i contra la crisi dels refugiats. 

Aquesta cerimònia de lliurament de premis em dóna peu a parlar sobre l’obra teatral d’una tarragonina, Lurdes Malgrat, que el 2011 publicava Refugiats a la col·lecció Off Cartell, sota la direcció de l’escriptor Albert Mestres. Ja m'he adonat que, per enllaçar l'encapçalament de l'article amb el llibre, m'hauria anat més bé si la “crisi humanitària” de què parla fos la de persones que s’han de traslladar d’un país a un altre fugint de conflictes armats que els han destrossat la vida tal i com la coneixien; que els de Lurdes Malgrat són un altre tipus de refugiats. Ho són vivint al seu lloc d'origen, i els entenem perquè l'entorn de la ciutat també se’ns transforma no sabem com i busquem recer en els llocs coneguts mentre encara hi són. Els esdeveniments es precipiten, la gent que coneixem a vegades no la coneixem tant com ens pensàvem.

“Les persones es refugien, sí, com els refugiats d’una guerra, com els refugiats de la vida. No s’amaguen. Es refugien”, ho diu un dels personatges al “Segon temps” d’aquesta obra que es divideix en tres grans blocs. Se’ns presenten en decadència, després de la construcció d’una avinguda que separa el barri del mar, i només amb un flaix back entenem d’on vénen. Són artistes víctimes del temps, d’un progrés que, irònicament, els ha convertit en captaires. El tercer temps ens torna a portar al present, novament amb la plaça de la ciutat i la font com a protagonistes plens de simbolisme i aparentment estàtics. Juntament amb la música sortida d’un violí tocant la Primavera de Vivaldi són el refugi no oficial dels qui han perdut alguna cosa important. 

El novembre de 2015 es va fer a la fi una lectura dramatitzada de Refugiats al Magatzem, de la mà del mateix Albert Mestres. Justament, Mestres va passar breument per la direcció artística d'aquest teatre tarragoní entre el 2009 i el 2010 i va plegar per la manca d'ajuts de la Generalitat sense poder tirar endavant produccions pròpies a partir d'obres d'autors locals com la de Lurdes Malgrat. Una obra que, com l'autora reconeixia, no està feta a mida ni busca una representació fàcil: “Les obres solen tenir menys personatges per tenir menys actors, i en canvi jo em vaig plantejar fer el contrari”. Espero que un dia l’alliberin del tot de les seves pàgines, si pot ser a Tarragona mateix.